Viure sense sentit

Perdonad, pero cúando me dirijo a mi padre, los versos salen en catalán.

Desde que no hi ets,
estic partida en dos,
la que viu esperant,
amb un somriure que es trenca,
es com una ganyota a un mon que s’entossudeix en una felicitat buida,
os ésser es cada día una lluita amarga…
Però no puc marxar allà on ets tu, pare
pels que volien quedarse i no hi son i perque no estariem junts si em faig marxar,
i es aquesta melangia,
aquest dolor que amb els anys creix amb la teva absència ,
el que em te postrada a un llit,
fugir,
de res no val,
perque no es por fugir d’un mateix,
perque no et pots amagar darrera un fals somriire que esgota,
no, ja no ting forces,
no cal mentir ni mentirme,
no vull un nou dia ni nous reptes,
no vull dessebret,
però sense tú no puc,
el meu cor va morir el dia que vas marxar entre els meus braços,
ja no soc còmplice de ningú,
ja ningú m’enten amb una mirada,
ja no ting identitat,
soc una joguina trencada per l’abssencia de l’unic home que’ha sabut entendre.
No, vaig perdre el cognom perque tu no hi eres,
l’ale perque no sé respirar si el teu em manca,
i res no treu aquest dolor,
ni la química ni el vestit que em poso quan les ganes de riure estàn congelades,
però diuen que viire es necessari,
i llavors em vesteixo,
i com un relloge de sorra m’escapo de mí,
llavors soc el personatge, l’escriptora, la que buida per dins s’omple de lletres per poder respirar,
encara que sigui a estones,
i em diuen que fumar es un altre forma de voler matarme,
i jo em deixò,
pero el meu cor, com el teu batega fort,
i aquí soc jo,
deixant pasar el temps,
i esperant que el mar ens faci retrobar en aquella onada en que et vas quedar,
allà, a la Costa Brava.

Publicado por Nuria Barnes

Soy un cuerpo construído de poemas, de los que leí, y de los que la vida escribió en mí y yo para ti. Narro historias, porque sino escribiera me faltaría el oxígeno para vivir.

A %d blogueros les gusta esto: